ARBRES I BOSCOS

Aquestes fotografies estan subjectes a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons 

Fageda del Retaule. Massís del Port (Montsià), Octubre 2011

Lo Faig Pare (Fageda del Retaule-Massís del Port). Octubre 2011

Ilex aquifolium, grèvol. Massís del Port (Montsià), Octubre 2011

Fageda d'en Jordà, Santa Pau (La Garrotxa), Juliol 2016

Fagus sylvatica, faig. Montseny, Juny 2015

Pla dels Èvols, camí de Sant Marçal a Matagalls. Agost 2019

Fagus sylvatica, faig. Belagoa (Izaba-Nafarroa), Juny 2014

Fagus sylvatica, fageda. Belagoa (Izaba-Nafarroa), Juny 2014

Fagus sylvatica, fageda. Aralar (Nafarroa), Juny 2014 

EL BOSC DE LA BAGA DE GRESOLET

"Entre els pocs boscos que ens queden n'hi ha un que pot qualificar-se de meravella. Ens referim al Bosc del Gresolet."

Lluís Estasen i Pla, Barcelona,1890-1947

Lluís Estasen, probablement de cognom Estasén, fou escalador, alpinista i esquiador de muntanya català, pioner d'aquests esports en molts indrets. Fou l'escalador català més important de l'època d'entreguerres. Va introduir la tècnica del piolet i grampons a l'Estat espanyol. Font: Viquipèdia.

Bosc de Gresolet a la tardor. Cadí/Pedraforca (Berguedà) Octubre 2016

"En un replec de les muntanyes bergadanes, amagat entre timbes, hi ha un oasi de verdor; el Pedraforca, la muntanya gegantina, li serveix de fita i els seus cims semblen mirar-se'l amorosit als seus peus, a I'ensems que amenasadors, com guaita desconfiat que vigila un preuat joiell..." 

El Bosc de Gresolet, parc nacional de Catalunya. Lluís Estasen, 1921.

Bosc de la Baga de Gresolet. Bosc mixte fageda-avetosa- pineda.(Berguedà), Octubre 2016

El Bosc de Gresolet, on en el passat havien existit óssos i que es conservava en molt bon estat als inicis del segle XX, va ser objecte d'un dur plet quan les explotacions mineres establertes a l'Alt Berguedà van posar els seus ulls en ell per satisfer les seves necessitats de fusta per a les galeries de les mines. Font: http://www.gisclareny.cat/

Taxus baccata, teix. Bosc de Gresolet (Berguedà). Octubre 2016

LA MASSA FORESTAL DEL GRESOLET. Santiago Llensa i de Gelcen, 1936. 

"Quan cursàrem la Silvicultura a I'Escola Superior d'Agricultura, el notable professor i distingit amic nostre senyor Josep L. Vives, ens havia parlat d'una manera tan reiterada i en termes tan elogiosos del bosc del Gresolet -el parc nacional de Catalunya, com I'anomenen alguns autors- que ens sentírem vivament esperonats pel desig de visitar-lo i poder contemplar amb els nostres propis ulls les belleses naturals congregades en aquell deliciós paratge, orgull de les serralades pirinenques i de la terra catalana..."

Ressenya històrica. "El bosc de Gresolet és indivís i fou cedit pels antics senyors de Bagà al municipi de Saldes. Tots els habitants caps de casa d'aquest poble són co-propietaris d'aquesta massa forestal; és a dir, que individualment només poden explotar el bosc a mesura de les seves necessitats domèstiques, però no comercials És per aquest motiu que aquesta gran massa arbòria, que encara hom pot avui admirar en tot el seu esplendor, s'ha mantingut íntegra i sempre verge de tota profanació. En una ocasió, però, per l'excessiva credulitat i bona fe de molts i per la baixa cupiditat d'alpuns altres, la massa forestal del Gresolet va veure's seriosament amenasada i en perill d'ésser anorreada per sempre més. Va produir-se aquest podríem dir-ne atemptat en 1920. Un delegat de la Sociedad Anónima Carbones Berga, obrant en nom d'aquella i en combinació amb els cacics o capmaçats de Saldes i de Maçanés (el poble de Maçanés -actual Massaners- pertany al Municipi de Saldes), que abusaven de la influencia política, va proposar als habitants dels pobles esmentats, previament coaccionats, la venda de tots els arbres del bosc del Gresolet, sense distinció de dimensions, pel preu ridícul de dues-centes cinquanta mil pessetes i la promesa de crear, al cap de deu anys d'explotar el bosc, un tramvia o via ferria de caràcter particular que permetés als babitants d'aquells poblats d'explotar els dipòsits miners de turba i de betum mineral allí existents. L'escriptura definitiva estava autoritzada i enllestida a Berga; sols mancava signar-la. El terme "de caràcter particular" que es donava a l'explotació del ferrocarril promès, però, no fou sortosament plaent a molts dels habitants de Saldes i els féu reflexionar; en efecte, es deien, el ferrocarril que se'ns promet no és públic, i per tant, serà de molt poca utilitat per a nosaltres i els pobles veïns. Aquesta indecisió fou un entrebanc momentani que va aprofitar el doctor J. Trasserra, home desinteressat i molt solvent, per tal que no s'arribés a cap acord definitiiu i per promoure ràpidament un ambient d'oposició en tot el país a fi d'evitar aquella venda que significava la destrucció total del bosc del Gresolet i I'aportació de I'esterilitat i de la ruïna a tota la comarca. La seva veu va trobar ben aviat ressò: un nodrit grup d'intel.lectuals i d'amants de la Naturalesa, posseïts d'una ben noble indignació i plens de fervorós entusiasme varen escampar a tots els vents la seva propaganda desinteresada en pro del manteniment del bosc del Gresolet. No tardaren el Centre Excursionista de Catalunya i algunes altres entitats culturals importants a adherir-se a la campanya, i fou tan intensa i tan espontània aquesta, que va merèixer finalment I'ajuda de les Corporacions oficials. Els dirigents del Districte forestal de Barcelona, Girona i Balears varen acordar com a mitjà més pràctic per tal d'oposar-se a la tallada del bosc, instruir un expedient d'investigació i classificació del mont del Gresolet. Recopilades totes les dades i reclamacions referents a l'esmentat bosc, la superioritat forestal va declarar que deixava anul.lada la seva venda i va fixar, definitivament, que tots els habitants de Saldes i de Maçanés tenien participació ex aequo en l'usdefruit del bosc del Gresolet i fou declarat aquest d'utilitat pública. L'informe va obrir-se el 17 d'abril del 1921 i porta la signatura de Manuel d'Andrés, enginyer de monts."

Història recent: destrucció i recuperació. Font: Viquipèdia i http://www.gisclareny.cat/

La venda fou impugnada, el 4 de desembre de 1924, per una part dels capmassats, ajudats per altres entitats, la més important de les quals va ser el Centre Excursionista de Catalunya. De moment, es va aturar, la venda. Aquest plet per l'aprofitament forestal, es va perllongar durant més de vint anys fins que, després de la guerra civil, el nou règim polític donà via lliure a l'explotació de la fusta del bosc, amb la qual cosa van desaparèixer la major part dels millors exemplars d'arbres existents. Del 30 de desembre de 1941 fins al 1957 tornen a sorgir els plets. S'arriba a un acord que donava l'explotació del bosc al Sr.Olano, per vint anys, i podia treure'n 300.000 m³ de fusta tallada i desbrancada, molt més del que donava de si el bosc. Entre 1943 i 1950 es talen 24.491,84 m³ de fusta. El 1957 es torna a limitar la tala. 

L'aprofitament de fustes a càrrec de del Sr. Olano va finalitzar a finals de la dècada dels anys 60 quan una vegada espoliat tot el bosc va desistir de continuar. No es va construir el tren inicial previst, i la compensació contractual va ser fer la portada de llum a Massaners i Saldes, la construcció d'una pista forestal fins al mateix Santuari de Gresolet i la venda de la fusta, d'aquest bosc verge, es va fer amb un preu tancat, durant tot el període, de 10 pessetes per tona.

Amb tot, encara hi resten alguns racons on es conserva el bosc original, mentre que la regeneració natural, el control de l'explotació i la protecció dels darrers anys han permès una certa recuperació.

Castanea sativa, vell castanyer. Ermita de la Mare de Déu de Barrulles (Capafonts-Baix Camp), Desembre 2013

Roure al Bosc de les Estunes (Porqueres-Pla de l'Estany), Gener 2015 

Bosc de les Estunes, bosc mixte de roure, alzina i pi. (Porqueres-Pla de l'Estany), Gener 2015

L'AVETOSA DE PASSAVETS, MONTSENY

Abies alba, avet blanc o comú. Avetosa de Passavets, Montseny, la més meridional d'aquesta espècie. Setembre 2019

Els últims avets del Montseny

Les petites avetoses de Passavets i de Coll Pregon, al vessant obac del Turó de l'Home i del Matagalls, són els últims bosquets d'avets que queden al sud del Pirineu. La avetosa de Passavets, a uns 1400 m d'altitud, és la més gran i ben conservada, amb abundor d'arbres bicentenaris. Mentre que la de Coll Pregon és més petita, amb un nucli compacte més reduït, però amb un àrea més gran de dispersió perifèrica dins de la fageda.

Els boscos d'avet blanc (Abies alba), autòcton de les muntanyes d'Europa, s'estenen des dels Càrpats fins als Pirineus. A Calàbria té el seu límit meridional de distribució europea i al Montseny té el límit sud de distribució a Catalunya i a la Península.

La tala històrica abusiva va minvar molt les poblacions d'avet a les obagues del Montseny i el Matagalls, i va obrir el camí a un domini absolut de la fageda. La majoria d'avetoses i boscúries mixtes de faig i avet van ser substituïdes, després de segles de tala selectiva, per l'omnipresent fageda, d'una capacitat colonitzadora bastant més ràpida que l'avetosa.

Actualment s'estan fent treballs de silvicultura a l'obaga del Matagalls per tal d'afavorir la recuperació de l'antic bosc mixte fageda-avetosa. I la l'avetosa de Passavets, també protegida des de la creació del Parc Natural del Montseny, sembla haver iniciat un lent procés d'expansió colonitzant muntanya amunt una franja de la fageda que l'envoltava a meitat de segle pasat.

Últimament, però, sembla que el canvi climàtic, la contaminació, les pluges i boires àcides, etc. poden estar jugant en contra de la lleugera recuperació dels avets al Montseny. Des de fa uns vint anys que es ve observant certa decadència vegetativa (clorosi fèrrica, secada de branques) que malhauradament ha acabat amb la vida de molts peus d'avets adults sense saber-ne ben bé del cert les causes. El que sí es coneix és que l'avet blanc o comú requereix de 9 a 11 graus de temperatura mitjana i 1000 litres de pluges anuals, dels quals 300 cal que precipitin a l'estiu. Per tant, l'augment progressiu de la temperatura mitjana del planeta per efecte del canvi climàtic i l'alteració del règim de pluges no hi ajuda.

Abies alba. Matagalls Oct '19. 

Exemplar d'avet blanc a l'obaga de Coll Pregon, Matagalls, on hi perviu un altre avetosa més esclarissada que la de Passavets. 

L'Avetelleda de Coll Pregon, a la vessant nord del Matagalls. Feb'20.

Pinus uncinata, pi negre. El Cadí (Berguedà), Juny 2013

Cupressus sempervirens, xiprer. Montsant, ermita de Santa Magdalena (Ulldemolins-Priorat), Desembre 2013

Cupressus sempervirens, xiprers. Montsant, ermita de Santa Magdalena (Ulldemolins-Priorat), Desembre 2013

Sequoiadendron giganteum, sequoia gegant. Santa Fe del Montseny (Vallès Oriental), Juliol 2014

Sequoia sempervirens, sequoia roja. Arboretum Masjoan, Espinelves (Les Guilleries), Agost 2019

Platanus x hispanica, plàtan. Gallecs (Vallès Oriental), Febrer 2014

Prunus dulcis, ametller. Gallecs (Vallès Oriental), Febrer de 2014

Amelanchier ovalis; corner, corunyer. Serra del Boumort (Pallars Jussà), Abril 2011

Arbutus unedo, arboç. Olivella (Garraf) novembre 2012

PALMERES

Phoenix dactylifera, palmera datilera. Peníscola (Baix Maestrat-País Valencià), Octubre 2015

A la costa mediterrània ibèrica l'única palmera autòctona és, en principi, el margalló -Chamaerops humilis- una palmera nana de desenvolupament típicament arbustiu. El seu nom científic prové del termes grecs chamai (petit, nan) i rhops (arbust) i del epítet llatí humilis (d'aspecte humil). Però, i les palmeres datileres? Des de quan hi són? Les Phoenix dactylifera foren conreades ampliament al llevant peninsular  en temps històrics pels sarraïns, però ja eren velles conegudes dels ibers llevantins. Dàtils fosilitzats d'uns 3.800 anys d'antiguitat van apareixer a un enterrament col.lectiu iber a la Cueva de los Tiestos (Jumilla, Múrcia). Altres troballes de ceràmica ibèrica com les de L'Alcúdia d'Elx (Ilici, segles III i IV aC) mostren riques ornamentacions amb fulles naturals de palmera o de palma blanca trenada. La palmera de Canàries (Phoenix canariensis) que també produeix dàtils comestibles, però molt menys dolços i de gust escàs, arribà bastant més tard, després del re-descobriment europeu d'aquest arxipièlag el segle XIV (el rei de la Mauretània romana Juba II ja va visitar les illes l'any 40 aC, segons cita Plini el Vell). 
Pel que fa a la distribució original de la palmera datilera, es creu que pervivia als oasis nord-africans, després de la desertificació progresiva del nord d'aquest continent durant els últims deu mil anys. Per alguns autors aquesta palmera hauria ocupat també certs territoris del sud d'Europa abans que els succesius períodes glacials acabessin per eliminar moltes espècies vegetals termòfiles pròpies de la flora terciaria europea, tal com va passar amb els boscos de laurisilva que avui encara podem trobar a les Canàries i altres arxipièlags atlàntics. Així, algunes petites poblacions relictes de palmeres datileres haurien pogut sobreviure a la península -si hem de considerar les palmeres dels antics ibers com autòctones- en alguns indrets càlids i arreserats del llevant ibèric, com certes zones de Mùrcia, Alacant i Almeria que van quedar al marge de les onades de fred glacial que van colpejar la resta d'Europa. De fet, un altre palmera parent molt próxima de la datilera, la palmera de Creta (Phoenix theophrastii), és nadiua de la mediterrània oriental i encara perviu en uns quants llocs de Creta, sud de Grècia i Peloponès i sud-oest de Turquía. És una de les dues espècies de palmera indígenes d'Europa, juntament amb el margalló.

Esquerra: Phoenix theophrastii, palmera de Creta. Dreta: Phoenix dactilifera, palmera datilera.

En quant a l'origen de la presència de Phoenix dactilifera a casa nostra, l'hipòtesi més estesa seria el seu més que probable origen antròpic. Però, en quin moment va succeir aixó? No se sap amb seguretat. Els dàtils fossilitzats de la Cueva de los Tiestos de Jumilla (Mùrcia) demostra que com a mínim el fruits de la palmera datilera ja eren coneguts a la peninsula, fossin d'importació o de producció pròpia. Es probable que les primeres palmeres datileres fossin introduïdes en temps de l'edat del coure en Ibèria (3.500-1.700 aC), abans de la fundació de Gadir (Càdis) pels fenicis (1.100 aC segons fonts romanes). El més fàcil és que arribessin en forma de dàtils, doncs no costa gaire fer germinar els pinyols amb bona temperatura i humitat. No obstant, el transport de petites palmeres (com ara fan els viveristes actuals) tampoc hagués representat cap problema per els antics navegants de la Mediterrània.
Es creu que el conreu de la palmera datilera va començar fa uns 8.000 anys a l'Aràbia oriental. I que des d'allà el seu cultiu s'estengué posteriorment cap a la Vall del Nil. Progresivament acabaria per extendres el seu cultiu per tota la riba mediterrània fins arribar a I'extrem ocidental ibèric, fa prop de quatre mil anys com a mínim. Estariem parlan doncs dels temps de l'Egipte dels faraons, de l'antiga Troia i de la civilització minoica a la Mediterrània oriental, o de El Argar al sud-est peninsular (Almeria) i de la cultura tartessica a la Vall del riu Tartessos (actual Guadalquivir), primera civilització coneguda d'Occident (si no tenim en compte, es clar, la mítica Atlàntida de Plató, mare de totes les cultures i civilitzacions posteriors). Es a dir, que la possible introducció de la palmera datilera a Ibèria durant l'edat del bronze comporta reconeixer uns mínims contactes marítims i influències mútues entre els antics pobles de les dues ribes del Mediterràni.   
Podem associar clarament la palmera al culte solar de la victòria de la llum sobre la foscor. A l'inici del conreu de la palmera datilera a l'Aràbia oriental, eren els temps de l'antiga Pèrsia i el seu culte solar de Zoroastro i l'inici de l'agricultura enfonsant l'or a la terra. Des de l'antic Egipte amb el culte a Ra, el dèu-sol i les columnes-palmeres del seus temples. Des de l'antiga Grècia amb el culte a Apolo, el deu solar dels grecs, que segons el mite va neixer entre una palmera i una olivera a l'illa de Delos. Des de l'antiga Ibèria, amb les fulles de palmera com a estris cerimonials religiosos. I des de Palestina, amb l'entrada triomfal de Crist a Jerusalem, aclamat entre fulles de palmera i branques d'olivera un diumenge, el dia del sol, d'ara fa dos mil anys.   (texte en construcció)

Aquestes fotografies estan subjectes a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons