AMFIBIS


Llicència de Creative Commons
Aquestes fotografies i textos estan subjectes a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons





PRIMERES MANS !

Calotriton asper, tritó pirinenc. Prepirineu de Girona (Catalunya), Setembre 2013




MANS I PEUS, DITS I UNGLES
per xavianthropus

La mà humana, excepcional per la seva versatilitat i polivalència multi-usos, té una llarga història darrera seu que es remunta al temps de l’aparició dels amfibis (Devonià-Carbonífer). Aquests són els primers animals posseidors de mans i peus amb els seus dits i ungles, com nosaltres, els humans. Les extremitats dels primers tetràpodes (animals de "quatre potes") són tota una “estrena evolutiva”. En molts amfibis i especialment en el urodels (salamandres i tritons), la mà, similar al peu, és primitiva i poc especialitzada. Es mostra molt propera a la mà humana actual. No passa el mateix amb els vertebrats superiors, més evolucionats i amb mans més “especialitzades” i “adaptades”: urpes o peülles en lloc de ungles, ales o aletes en lloc de braços i mans, …             
Sorprenentment, la mà humana (i la dels primats) se assembla molt més a la mà “prematura” dels amfibis que a la majoria de les altres mans animals més “acabades”. Aquí rau el secret de la mà humana com a  eina universal: la no especialització. Si enlloc de mans, dits i ungles sense especialitzar tinguéssim urpes, peülles o ales, probablement estariem molt adaptats i integrats en el medi natural, però la cultura i la civilització humanes no haguéssin estat possibles.                 

Així doncs, els humans, tenim unes mans que s’han mantingut fidels a l’arquetip primordial de la mà universal, polivalent  i no especialitzada, capaç tant d’escriure en un pergamí, en una llibreta o amb el teclat d’un ordinador, capaç de modelar la terrissa, de forjar el ferro, de muntar i desmuntar un rellotge, de aixecar catedrals …              

I és en els amfibis on la “idea” d’aquesta mà es prefigura per primer cop.  



Dibujos de Ahlberg, Clack y Blom, 2005 (detalles: Coates y Clack, 1990)



Els primers amfibis coneguts, com Acanthostega i Ichthyostega (Devonià tardà) tenien més de cinc dits, però insertats en una estructura penta dáctila (mà de cinc dits) incipient. A Acanthostega veiem tres dits extres més petits que els altres cinc i a Ichthyostega tres dels set dits conformen clarament una unitat. Els amfibis actuals mostren tetradactilia (mà de quatre dits) en els membres anteriors i pentadactilia en els posteriors.  

"L’enigma més gran de tots és l’estabilitat recalcitrant del cinc un cop aparegut ... Per què un cop assolit (el cinc) és tan tossudament intractable com a límit superior, de manera que qualsevol llinatge que desenvolupi novament sis o més (dits) ha de fer-ho per una ruta diferent?" (Gould, 1977). 

"Com els dits suplementaris són el.liminats si el desenvolupament s’atura abans, l’aparició de la mà de cinc dits a partir de formes polidàctiles anteriors pot ser considerada un fenomen de fetalització, ... porquè va apareixer molt aviat en l’evolució dels vertebrats terrestres i ha estat preservada sense canvis al llarg de la línea de l’evolució humana. " (Verhulst, 1999).


Esquerra, embrió humà de 10 setmanes, les ungles comencen a créixer en els dits ja apareguts tres setmanes abans. Dreta, exemplar juvenil d'axolot amb els dit i ungles ben visibles. L'axolot és un amfibi mexicà famòs per la seva neotènia: manté l'aleta de capgròs i les branquies externes pròpies de l'etapa larvària durant tota la vida.
L'esser humà també mostra tota una sèrie de fenòmens de retenció de trets infantils i juvenils i fins i tot fetals en l'etapa adulta, com ara rostre aplanat, gran capacitat cranial, mandíbules i dents petites, pell sense pèl, ... I respecte a les mans, aquestes permaneixen també "joves", inespecialitzades, i per aixó poden  -en sinergia amb la possició erguida humana que les allibera de les funcions de locomoció o trepa i també amb el petit gran detall d'un dit polze oponible als altres dits- esdevenir úniques en la seva versatilitat totipotencial.
La mà humana esdevé òrgan universal de la manipulació. Destaquen dos moviments especialment significatius: la pinça de pressió o poder, en que s'utilitzen tots els dits i el palmell de la mà (per exemple al agafar un martell) i la pinça de precisió que conforma el dit índex amb el polze oponible (per exemple al escriure o enfilar una agulla). La "prestació" pinça de poder és compartida per humans i primats superiors, però la pinça de precisió és una "eina" exclusivament humana (o molt barruera en primats). L'infant humà comença a fer-la servir a partir dels primers 8-9 mesos de vida. Representa un avenç fundamental en el desenvolupament psicomotriu del nen, mentres que la pinça de pressió apareix ja com un reflex "instintiu" des de la vintena setmana de vida intrauterina i fins els primers mesos després del naixement. 
Així que la mà primitiva de l'amfibi no és precisament un detall insignificant, sinó que prefigura una gran fita evolutiva. 


Lissotriton helveticus, tritó palmat. Picos de Europa (Asturias), Juny 2013






Salamandra salamandra. Font del Colell, Albanyà (Alt Empordà-Cat), Març 2012







Salamandra salamandra, larva amb els plomalls branquials. Montseny (Cat), Juny 2014







Salamandra salamandra, larva amb capgròs al costat (granota roja?). Montseny (Cat), Juny 2014 








Bufo bufo, gripau comúe. Santa Cilia de Panzano (Serra de Guara - Aragó), Agost 2009






Alytes obstetricans, mascle de tòtil. Santillana del Mar (Cantàbria), Maig 2013

Tot caminant una tranquil.la nit de primavera per la magnífica vila medieval de Santillana del Mar, quan el gruix de turistes ja havia abandonat el poble i les botigues havien tancat les seves portes, el cant d’un mascle de tòtil no deixava de sentir-se molt a prop de la font del poble. Era una veritable provocació. L’animaló, descarat i emparat en la foscor de la nit, semblava ignorar el pas de vehicles i persones sobre les llambordes dels carrers que vorejaven el seu cau. Tot just callava uns instants quan algú passava massa a prop seu. El desafiament de localitzar el gripau i fotografiar-lo havia de ser bufar i fer ampolles, però aviat es va evidenciar l’agosarat de la idea. A punt va estar la bestiola de sortir-se amb la seva i fer perdre la paciència als dos humans que el cercàvem, disposats ja a tirar la tovallola. Perque una cosa és escoltar el cant agut del tòtil i una altre és enxampar el cantaire. Fos com fos, potser per curiositat (o fins i tot per llàstima), l’animalet finalment va decidir deixar-se veure i plantar-se davant la càmera, un detall molt d’agrair per la seva part.




Alytes obstetricans, tòtil. Aralar (Nafarroa), Agost 2013






Pelodytes punctatus, granoteta de punts. Pedraforca sud (Berguedà-Cat), Agost 2011







Rana temporaria, granota roja. Serra d'Aralar (Nafarroa), Juny 2014

Rana temporaria, granota roja o pirinenca. Montseny (Cat), Juny 2014






Rana temporaria, granota roja (4 fotos). Pollineres (Lles de Cerdanya), Agost 2016





Rana perezi, granota verda. Esquerra: Riu Algars (Els Ports-Terra Alta-Cat), Juny 2012. Dreta: Riu Ges, Sant Pere de Torelló (Osona-Cat), Setembre 2013


Rana perezi, granota verda (2 fotos). Lagoa de Sobrado dos Monxes (A Coruña, Galícia), Juny 2016








Llicència de Creative Commons
Aquestes fotografies i textos estan subjectes a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Visites a pàgines del bloc:

Translate

Follow by Email

Cercar en aquest blog